Època islàmica

Amb la conquista de la península pels exèrcits àrabs durant el segle VIII, la nostra terra entra dins de l'àrea religiosa i cultural islàmica, i dins del domini polític àrab. L'original població hispanovisigòtica, cristiana de religió, es va islamitzant progressivament a través dels segles, de manera que les comunitats cristianes al mig de la societat islàmica (els mossàrabs) continuaren debilitant-se fins a la seua pràctica desaparició en la nostra comarca i en tot l'àrea del País Valencià.

Sota el mandat del Califa Omeia Abderraman III, a mitjan segle X, es construeix en un tossal pròxim a la desembocadura del Segura i a la zona de marjal, un conjunt d'edificis amb finalitat religiosa. Es tracta de la ràbita, un monestir fortificat o Al-Monastir. El recinte excavat i conegut fins ara és un conjunt de cel·les que acollia una comunitat de monjos soldats, que vivien en un règim de vida religiosa comuna, en un esquema copiat de les ordes militars cristianes, o les comunitats cenobíticas jueues.

La ràbita de Guardamar és un conjunt de més de vint cel·les-oratori, i altres estances, rodejat tot per un mur de protecció. Segurament va ser abandonada a causa de la seua destrucció per un terratrémol o per motius polítics. Este edifici és únic en la seua classe en la península ibèrica, i un dels monuments islàmics més antics del món.

No sembla que a Guardamar hi haguera una població islàmica estable amb posterioritat a la desaparició dels habitants de la ràbita.

A banda de la ràbita, segons fonts literàries va haver-hi un poblament en esta època anomenat Almodòvar, situat en l'actual terme de Guardamar, i en les proximitats del riu Segura, segons indica el nom, però fins ara no ha sigut localitzat el seu emplaçament. Pareix que va desaparéixer un segle abans de l'ocupació cristiana.
Així doncs, l'ocupació islàmica es manté durant els segles VIII i XIII, quan es dóna la conquista i ocupació per part dels regnes cristians del nord en expansió. Ja des del segle IX els diferents nuclis cristians del nord de la península van iniciar una expansió progressiva cap al sud, ocupant i dominant la zona fins eixe moment islàmica.

Conquesta i repoblació cristianes

A principi del segle XIII, la zona compresa entre les serres al nord de les valls fluvials del Segura i el Vinalopó, fins a Cartagena pel sud i fins a l'oest de Múrcia, formaven el regne islàmic de Múrcia.

L'avanç catalanoaragonés cap al sud es trobava justament en esta zona amb l'expansió castellana que provenia de l'oest. Eren dos processos simultanis de conquista que s’enfrontaven en un territori que havia sigut objecte d'un pacte entre les dos corones, la de Catalunya-Aragó, i la de Castella. Este pacte establia que les terres del regne islàmic de Múrcia li corresponien a Castella, i la Corona d'Aragó podia arribar fins una frontera que passava per Biar, Xixona i Aigües, fins al mar.

A partir de 1244 el regne islàmic de Múrcia es va constituir com un protectorat de Castella, de manera que el seu rais, o cap polític, mantenia una certa independència a canvi de pagar tributs al llavors infant Alfonso el Savi, qui va començar a establir població cristiana provinent de Castella en algunes poblacions. Però esta presència era molt minoritària enfront de la majoria islàmica, i en 1264 va haver-hi una revolta dels musulmans contra la dominació castellana.

Davant d'estes dificultats, Alfonso va demanar ajuda a Jaume I, rei de Catalunya-Aragó, i sogre seu. La resposta de Jaume va ser una intensa i ràpida campanya militar sobre les valls del Vinalopó i la vega del Segura. Esta brillant operació dominà la revolta islàmica i a més va ser acompanyada de la colonització humana prodecent de la Corona d'Aragó, majoritàriament de Catalunya, que es va assentar en moltes viles i ciutats del regne de Múrcia.

En el terme de l'actual Guardamar havia desaparegut des de feia anys la població musulmana, i també ací es van quedar pobladors catalans, si bé no existia un nucli urbà constituït i els colons estaven dispersos per la zona. Així doncs, una vegada retirades les seues tropes, Jaume I li va deixar el seu gendre el regne de Múrcia pacificat, però poblat amb catalans que coexistien amb la població original musulmana.

Fundació de la vila de Guardamar

Durant esta època de domini castellà, el rei Alfons X funda la vila de Guardamar en l'altura del Castell, donant entitat urbana a la població fins eixe moment dispersa pel terme, en una data no precisada, segurament en 1271. El rei la crea com a municipi independent amb les mateixes lleis de govern que Alacant (Fur d'Alacant).

Però este període castellà del regne de Múrcia dura a penes cinquanta anys, perquè a finals dels segle XIII, el rei aragonés Jaume II, aprofitant un moment de gran debilitat política de Castella, pren la iniciativa militar, es llança amb les seues tropes sobre el regne castellà de Múrcia, recolzat sense dubte des de dins per la forta presència de població catalana en el país. La guerra acaba amb un pacte entre les dues corones, concretats en les Sentències Arbitrals de Torrellas i d'Elx (1305), que estableixen la divisió definitiva de la zona en conflicte. La part oriental del territori i dins seu Guardamar, s'incorpora al Regne de València (i per tant a la Corona d'Aragó) i la part occidental, queda constituïda com a Regne de Múrcia, dins la Corona de Castella.

A partir d’aquell moment Jaume II assimila esta zona a les lleis i furs i Regne valencià, on hi resta organizada políticamente com a Governació d'Oriola, si bé en molts municipis es mantenen normatives de l'època castellana. A Guardamar es manté la legislació anterior, els privilegis de la Vila de Guardamar. A més el municipi obté el rang de Vila Reial, és a dir, municipi que és propietat directa del rei, i està fora del règim de senyoriu aristocràtic, per la qual cosa tindrà dret a representació directa en les Corts dins del Braç Reial.

Els durs segles medievals

Durant tota l'Edat Mitjana, Guardamar té una condició de plaça forta, per la seua posició estratègica sobre el mar i la desembocadura del riu, i de cara a la defensa d'Oriola, si bé esta situació va provocar una contínua inseguretat per als seus habitants. El caràcter fronterer de la zona i la immediatesa del mar exigien la vigilància contínua i el manteniment de muralles i castell. La població va sofrir l'assetjament dels moros de Granada en 1331, que van acabar incendiant la vila i deportant a la majoria dels seus habitants.

Més tard Guardamar va sofrir especialment en la guerra entre Aragó i Castella, anomenada Guerra dels dos Peres. En 1358, Pedro I de Castella “El Cruel” incendia la vila. Com a càstic a la dèbil oposició dels guardamarencs davant de les tropes castellanes, el rei Pere de València, “el Cerimoniòs”, li lleva al municipi la condició de Vila Reial, i la seua autonomia, amb el que passarà a ser des d'aquell moment una aldea d'Oriola.

Totes estes circumstàncies creaven dificultats per a mantindre una població estable al llarg del segle XIV. Els habitants del Guardamar medieval es dedicaven principalment a la pesca, l'explotació de la sal, i en menor mesura a l'agricultura, mentre que la ramaderia, més important, estava en mans de ramaders oriolans. Existia també una població flotant de contrabandistes, facinerosos i corsaris, que s'aprofitaven de la situació marginal de la vila. Amb el propòsit de consolidar una població estable, el rei Pere el Cerimoniòs va arribar a oferir avantatges per a l'establiment a Guardamar d'un barri de moriscos, projecte que mai va arribar a fer-se realitat.

Esta situació va començar a canviar cap al segle XV, amb l'augment de la superfície cultivada i de la xàrcia de regs, i amb l'explotació de les extenses pastures (el bovalar) de propietat municipal i reial, als que acudien bestiars de tota la Governació, fets que van propiciar un augment de la població.