Segle XIX

A principis del segle XIX Guardamar viu la Guerra del Francés (1808-1812) de manera poc traumàtica, ja que el seu terme es trobava en zona de rereguarda. Encara així es van formar milícies de voluntaris que vigilaven la costa en previsió d'un possible desembarcament francés.

Amb la tornada al poder de la monarquia borbònica i el règim absolutista de Ferran VII, Guardamar va ser testimoni del desembarcament d'una xicoteta tropa de liberals al comandament dels germans Bazán, que va ocupar el poble i va proclamar la Constitució de 1812, amb la intenció d'aconseguir que tota la comarca del Baix Segura s'alçara contra el règim fernandí, encara que este intent va fracassar. Durant les guerra carlines del segle XIX, la comarca del Baix Segura va ser clarament tradicionalista i carlina.

Però el fet més important del segle XIX a Guardamar va ser el terratrémol de 1829, un cataclisme que va afectar a molts pobles del Baix Segura, i que va provocar algunes morts, així com la destrucció de l'antiga vila medieval de Guardamar. Les tremolors de terra van deixar a més de tres mil persones sense casa en la comarca, i l'enginyer de l'estat Joaquín Larramendi va inspeccionar la zona i va planificar la construcció de noves poblacions.

El nou Guardamar es va planificar amb un criteri d'urbanisme neoclàssic (carrers rectes i perpendiculars orientats de nord a sud i tres places disposades simètricament) i un disseny de vivendes amb una capacitat de prevenció dels terratrémols (cases baixes amb patis amplis). Amb grans dificultats per a la població, el nou assentament va anar prenent forma, però ja no en l'alt del Castell sinó en el suau pendent que baixa del mont cap al mar. L'emplaçament antic va ser usat com a pedrera per a la construcció de les noves vivendes.

Segle XX

Els avantatges del nou poble es van trobar prompte amb un nou perill: l'avanç de les dunes litorals. Els forts vents de llevant espentaven cap al nou Guardamar enormes dunes d'arena, que van començar a soterrar zones de cultiu i inclús els carrers del nord de la població. Davant d'esta dificultat, tot just començar el segle, l'enginyer forestal de l'estat Francisco Mira i Botella va idear la repoblació amb vegetació de la superfície mòbil dunar, amb l'objecte de fixar-la, i d'impedir el seu avanç. Mira va experimentar amb diverses tècniques de plantació, i amb les varietats botàniques que més resistència oferien a la sequera i als forts vents salins de llevant, i va optar per diferents espècies de pins, palmeres i eucaliptus, junt amb algunes espècies rèptils.

En els treballs de plantació intervenia la població de Guardamar, que hi percebia els seus jornals. A mesura que avançava el segle, el projecte de Mira assolí èxit, i la repoblació pogué fixar les dunes mòbils, sobre les quals es va consolidar un autèntic bosc mediterrani al llarg de tot el front de la costa, si bé necessitat de la contínua intervenció humana.

En els anys vint es va expandir el regadiu a Guardamar amb l'elevació d'aigua coneguda com “La Pipa”, que va possibilitar regar el camp de Guardamar, l’antic bovalar, terra de secà fins llavors. Durant estos anys es va realitzar una altra gran infraestructura, construïda i gestionada de la Companyia de Regs de Llevant, que recollia aigua del Segura just en l'embassament que es produïx en l'azud de Guardamar: es tractava d'un canal que portava aigua al Camp d'Elx. La inauguració d'esta obra, en 1923 va donar lloc a la visita a Guardamar del rei Alfons XIII.

Les diferents situacions polítiques del segle XX (dictadura del militar Primo de Rivera, i Segona República Espanyola) van afectar la població de Guardamar, si bé els enfrontaments sagnants de la Guerra Civil (1936-1940) no es van donar en el nostre poble, que va ser rereguarda durant els anys de guerra. Encara així es van viure situacions de repressió i d'exili per causa de les actuacions de les autoritats franquistes.

Durant les primeres dècades de la dictadura del general Franco es van veure situacions humanes de misèria derivades de l'autarquia econòmica d'estos anys, si bé l'agricultura va conéixer un augment de producció en els anys cinquanta que va anar acompanyat d'un augment de població i del fenomen de l'emigració a ciutats que iniciaven en procés d'industrialització (Elx, Barcelona).

També durant els anys cinquanta comença a Guardamar el fenomen del turisme, amb l'arribada d'estiuejants de les comarques pròximes, i a partir dels anys seixanta, de madrilenys i europeus. En esta època s'inicia el procés d'ampliació del nucli urbà amb la urbanització denominada Dunes de Guardamar dirigida sobretot a la construcció de segones residències d'ús estival.

Este procés de creixement urbà s’incrementà amb la immigració contínua del les dècades següents, i es troba encara en marxa en els moments actuals. El turisme i la construcció s'han convertit en les principals font d'ingressos directes o indirectes de Guardamar, per les activitats que generen, així com la venda de terrenys d'ús agrícola per a la construcció de noves residències. La indústria està present amb al factoria de bateries construïda a finals dels anys setanta en l'horta de Guardamar.